Des d’Escola Valenciana ens posem en contacte amb els centres educatius del País Valencià perquè volem comptar amb el suport de les comunitats educatives en la concentració que desenvoluparem sota el lema
“L’educació ens dignifica. Sí al valencià”, el proper
dissabte 17 de febrer de 2018 a les
17 hores a la Plaça de la Mare de Déu de València.
El nostre objectiu és organitzar una gran festa per fer valdre el model educatiu que va nàixer al caliu de l’ensenyament en valencià
gràcies a la vostra implicació. En la festa participaran muixerangues, colles de dolçaines i tabals, gegants i cabuts d’arreu del País Valencià.
En aquesta ocasió, la periodista Amàlia Garrigós i el director artístic Francesc Burgos seran els mantenidors de l’acte, i comptarem amb les
actuacions musicals de Dani Miquel i La Fúmiga.
L’educació ens dignifica
Si voleu adheriu-vos al Manifest de forma particular o com a entitat. Vos enviem l'enllaç directe al Manifest i al full d'adhesions perquè signeu:
Actualització:
El 15 de febrer, l’edició impresa del Diario Información ha publicat l’article d’opinió
“Consells contra l’educació” del professor i escriptor
Francesc Gisbert:
CONSELLS CONTRA L’EDUCACIÓ
Afirmen els entesos que la fortalesa d’un poble resideix en el seu sistema educatiu. Perquè l’educació determina el nivell d’integració, participació i anàlisi crítica de cada persona en la seua societat. Els grecs deien que una educació sòlida ens feia lliures, i una educació feble o manipulada ens convertia en esclaus, d’aquells esclaus que ni tan sols són conscients que ho són, i per tant, mai no protestaran. Atesa la tendència a fer el contrari del que aconsellen les raons, no pense escriure un altre article per defensar l’educació. El meu article està constituït de consells contra l’educació.
Com podem desactivar l’educació? Pareu atenció als passos que enumeraré:
1- En primer lloc, cal estendre la creença que l’educació està en crisi permanent, i que l’esforç dels docents no aprofita per a res. Això implicarà dos èxits: el desprestigi de la figura del mestre i dels continguts que imparteix; i la desmotivació dels formadors, peça clau per a controlar-los fàcilment. Per aconseguir el parer generalitzat, retallarem, a poc a poc, els recursos destinats a l’educació pública: menys pressupost, més alumnes per aula, major burocràcia, etc.
2- De segon, desmobilitzem les famílies. No hi ha res més perillós i imprevisible que l’aliança de famílies i escola. Per a allunyar les famílies de l’educació les hem de convèncer que educar és tasca única i exclusiva de l’escola.
3- Quan les famílies s’hi hagen desentés, les enfrontarem als mestres. Si van a l’escola, ha de ser només a queixar-se o protestar. Bons pares i mares són aquells que sempre donen la raó al fill i critiquen els mestres ara i adés.
4- Pares i mares no s’han d’associar a les AMPES. Com menys gent s’hi apunte, millor. Serà més difícil que es mobilitzen per exigir a l’administració inversions o solucions de problemes puntuals de l’escola.
5- La divisió s’ha d’evidenciar als Consells Escolars. Que per cert, com menys poder tinguen, també millor. Com tots sabeu, si vas al metge, i et deteca un problema de salut, no has de fer cas al seu tractament si no t’agrada. Si l’equip docent o les universitats recomanen una determinada línia formativa, com ara que els millors programes educatius són els d’immersió lingüística, de plurilingüisme, els que fomenten el valencià a l’escola i l’aprenentatge de l’anglés amb trellat… Aleshores, invocarem, només quan ens interesse, la llibertat de les famílies per decidir l’educació dels fills.
6- Convé un clima de confrontació constant. Això dóna vots. En comptes d’oferir a les persones castellanoparlants, de qualsevol comarca, la possibilitat d’aprendre valencià, hem de convèncer-los que és una imposició. El valencià, per a ells, ha de ser voluntari, i si no l’aprenen millor. Què seria de nosaltres si deixaren d’estar autodiscriminats i aprengueren amb naturalitat també valencià? Ja no podríem manipular-los ni usar-los d’arma. Cal allargar i activar la idea d’un conflicte lingüístic, de la llengua com un problema, no com una solució.
7- És imprescindible difondre l’opinió que tot allò privat és millor que el sistema públic. Acostuma de donar bon resultat repetir que les escoles públiques adoctrinen i són un focus de degradació i perversió, mentre que les religioses o concertades no. Ja sabeu que una mentida repetida un miler de vegades és acceptada com a veritat.
8- Fomentem una educació classista i competitiva. No una educació inclusiva, democràtica i que premie l’esforç personal.
9- Hem d’evitar que les reivindicacions arriben al carrer. No aneu per res del món a cap manifestació en favor de l’educació pública, de qualitat i en valencià. I sobretot, no hi porteu els vostres fills. Voleu que vegen com una cosa normal manifestar-se pels seus drets? Quina classe de pares desficaciats sou? Això de manifestar-se no aprofita per a res i és de radicals, que es manifesten altres! Al cap i a la fi, no estem tan malament. Tots els drets laborals i humans que s’han aconseguit durant el segle XX, sanitat universal, educació gratuïta, jornada laboral digna, democràcia… perden valor en la mesura que no els estimem com el que són, drets, no regals. Si la gent deixa de valorar-los, si deixa de lluitar per ells, podrem retallar-los a poc a poc. I quan se n’adonen, no en quedarà cap ni un. Seran com l’esclau que es creia lliure.
Penseu en el món que tindríem si aplicàrem els consells anteriors. I sobretot, penseu en quina mesura s’aplica, sense ser-ne conscients. El problema és nostre, la solució nostra.
Francesc Gisbert
