Hola famílies!
El passat mes de maig vaig estar a Quartell fent una xerrada sobre "Com fomentar l'autocontrol i la tolerància a la frustració".
Al ser un tema tan i tan ampli, les famílies em demanaren centrar-nos en «les rabietes del fill de 3 anys».
El primer que hem de tindre en compte en aquesta edat, és que estem a meitat d’un canvi en l’etapa evolutiva dels xiquets, i que com tot canvis, és un moment on apareixen incerteses. En aquesta edat, el cervell del xiquet funciona de manera molt diferent del cervell adult: Les coses que no són immediates, no existeixen; l’autocontrol està poc elaborat; i desconeixen el que socialment és correcte. Així, si l’adult no interpreta les rabietes des de la perspectiva del xiquet, pot sentir-se qüestionat i frustrat.
Val a dir, que l’imaginari de que són els xiquets a la nostra societat, tampoc ajuda: els mitjans de comunicació ens mostren xiquets que sempre somriuen i deixen de plorar quan els compres allò que ven l’anunci, o per contra ens mostra xiquets a programes «educatius» tipus «supernany» o «hermano mayor» on ens entra la por. Es important entendre que les rabietes són un fet normal, que per molt bé que fem les coses, no desapareixeran, i no per això, ho estem fent mal.
Les rabietes tenen una funció en el procés evolutiu, que els adults hem de saber entendre i gestionar, sense entrar en la culpa, la pena o la frustració. Els xiquets estan aprenent quins límits són rígids i quins altres són negociables, estan aprenent a cridar l’atenció dels qui els envolta, estan aprenent a aconseguir allò que els crida l’atenció. Saber dir-los «no», els ajudarà a saber allò que poden i no poden fer, a confiar en l’adult, a millorar l’autocontrol. Saber dir-los «sí» els ajudarà a esforçar-se per aconseguir allò que volen, a confiar en els seus recursos personals. No hi ha una resposta universal que valga per tothom, ni una recepta que ens ajude a saber quan dir una cosa o l’altra.
Educar, no vol dir que els xiquets hagen d’estar sempre amb un somriure, doncs a voltes com els adults, també necessiten enfadar-se.
A la xerrada,
es van recollir algunes propostes per les mamàs que no sabien gestionar-ho, però sobretot vàrem coincidir en:
• No cal comprar tot el que et demanen.
• No sempre el que et demanen és allò que volen, ja que hi ha voltes tenen prou amb la nostra atenció o estan cansats.
• Enfadar-nos amb ells, sols ens ajuda a passar-ho pitjor i que s’allarguen aquestes situacions.
• Ho fem com ho fem, aquesta etapa passa.
Com a reflexió personal dir que els 3 anys és un bon moment per aprendre a controlar les rabietes. Però hem de saber que aprendre fa referencia a un procés que necessita un temps, i això és el que els pares i mares ens hem de donar: temps per no frustrar-nos, quan els nostres fills agafen rabietes.
Per ser justos, a la xerrada també va donar temps a tractar altres temes, com les frustracions d’una adolescència i el paper tan important que tenia la tia, que ajudava a mitjançar entre mare i filla, o de com de frustrant és repetir les coses trenta voltes i que no ens facen cas.
El que em van dir les mares i pares de forma unànime i amb el que estic completament d’acord és que en aquest tema és molt més fàcil dir el que cal fer, però molt difícil fer-ho. Clar, ben pensat parlar de la «tolerància a la frustració», no solament és un tema complex, sinó que, a més, resulta contradictori.
Quartell, maig 2018
Raül Pérez Naya, Psicòleg Familiar
654.455.666
raulpnaya@gmail.com
